No mateu la gallina
«Són molts els empresaris que pateixen els abusos de les administracions públiques»
Fa poc hem vist publicat a molts mitjans que l’Agència Tributaria va irrompre al restaurant que el cuiner Sergi Arola té a Madrid, per procedir a embargar i precintar el celler, una taula de la sala i l’espai de cocteleria, davant de la mirada atònita d’uns 40 clients. L’embargament està motivat per un deute que el propi cuiner reconeix, tot i que explica que des del primer moment està intentant negociar amb l’Agència Tributaria un pagament ajornat, i fins i tot sembla que ha arribat a un acord que hauria permès la reobertura del restaurant.
A conseqüència d’aquesta actuació el restaurant va haver de tancar, perquè ni podien servir menjars sense oferir els vins del celler embargat, ni volien arriscar-se a obrir les seves portes amb la possibilitat de patir un nou escarni públic en el cas que els funcionaris tornessin a aparèixer en ple servei per tal d’ embargar i precintar alguna altra part del restaurant davant dels clients.
Aquest cas no és una excepció, si surt publicat a premsa és perquè afecta un prestigiós cuiner. Són molts els empresaris que estan patint aquesta actitud de les administracions públiques, on els funcionaris apliquen la llei en els seus estrictes termes, sense parar-se a avaluar les conseqüències, ni per descomptat, tractar de buscar una solució negociada amb els afectats.
Evidentment, un empresari ha de tenir una previsió de tots els costos i despeses que té la seva activitat, entre els quals estan els impostos estatals, locals, autonòmics, quotes a la seguretat social, etc. Si la seva activitat no li permet cobrir aquests costos, i no pot obtenir finançament addicional, haurà de reestructurar la seva empresa o bé tancar-la. Fins aquí tots d’acord. Però, si tenim una empresa en funcionament, que pel motiu que sigui, no ha pogut fer front a alguna de les seves obligacions amb una administració pública, realment cal donar-li el cop de gràcia embargant justament aquells bens que necessita per dur a terme la seva activitat?
Què diu la legislació a tot això? Doncs la Llei d’Enjudiciament Civil declara inembargables els instruments necessaris per a l’exercici de la professió, art o ofici a que es dediqui el deutor, sempre que el seu valor no guardi una proporció amb la quantia del deute reclamat.
D’això no en fan gaire cas l’Agència Tributaria i la Seguretat Social, doncs he pogut veure molts casos en què els embargaments han impossibilitat la continuïtat de l’empresa deutora: els llits, les taules i les cadires d’un hotel; el camió amb el que fa la ruta un camioner; el crèdit que ha de cobrar una empresa constructora del seu client més important; i molts més.
A la pràctica ens trobem que una empresa en dificultats podrà renegociar els pagaments pendents amb els seus proveïdors, amb les entitats bancàries, amb el propietari del local o nau industrial que té llogats, potser amb els treballadors, però quan arribi el torn de les administracions públiques les coses seran molt diferents. Si vol demanar un ajornament amb l’Agència Tributaria per un import superior als 18.000 euros, o a la Tresoreria General de la Seguretat Social per un import superior als 30.000 euros, li demanaran avals personals o garanties reals. En cas de no disposar aquestes garanties, l’administració no concedirà l’ajornament, iniciant tot seguit el procediment per embargar els bens de l’empresa.
Per una altra banda, estem veient com l’Agència Tributaria està incrementant i endurint les seves actuacions inspectores amb petits i mitjans empresaris. Com que el termini de prescripció per determinar un deute tributari és de quatre anys, habitualment inicien el procediment inspector quan està a punt d’acabar aquest període, ja sigui per la seva càrrega de feina, o simplement per poder cobrar més interessos en cas de trobar alguna irregularitat i trobar l’empresari més desprotegit. I és clar, revisaran la tributació de fa quatre anys, quan moltes d’aquestes empreses tenien una facturació molt superior, pretenent que es regularitzi la situació de forma immediata. I aquí és on està el problema. Si una empresa va obtenir uns beneficis fa quatre anys, els ha invertit en compensar les pèrdues dels exercicis posteriors, en cobrir la tresoreria que els bancs li han negat, o en qualsevol altre cosa, però el que és segur és que no els tindrà guardats per si ha de fer un pagament extraordinari a l’Agència Tributaria que no tenia previst.
Ens trobarem que, en moltes ocasions, s’han extraviat documents; que el comptable que portava els números en aquell moment ja no treballa a l’empresa; que l’assessor que va presentar els impostos ha canviat; o que el proveïdor que va emetre una factura, de la qual ens demanen els albarans o el contracte, ja ha plegat.
En aquests casos, si s’hagués inspeccionat a temps, molt probablement, l’empresa hagués pogut fer front a la regularització que sortís del procediment d’inspecció. És el mateix cas que aquells particulars que han venut un pis, computant com a exempt el guany a la seva declaració de renda, i l’Agència Tributària revisa la seva declaració quatre anys després, determinant que aquell guany no reunia els requisits per ser exempt. El contribuent no tindrà com pagar a l’Agència Tributària el que resulti de la regularització, doncs en la majoria dels casos el guany que va obtenir de la venda del pis l’haurà invertit normalment en comprar un nou habitatge abans dels dos anys següents, doncs aquest és un dels requisits exigits justament perquè el guany sigui exempt per reinversió en habitatge habitual.
Tant en el cas dels deutes ja existents, com els sorgits d’una actuació inspectora de l’administració, és impressionant la fredor i la absoluta falta d’empatia respecte del patiment dels altres amb el que molts funcionaris tracten als empresaris que estan en dificultats. Els és indiferent quants treballadors depenen de la continuïtat de l’empresa, els proveïdors que subsisteixen gràcies a les seves comandes, o els problemes que tindrà el propietari de la nau que té llogada l’empresa per trobar un nou llogater. Les administracions semblen immunes a tot això, i el que encara és més greu és que no veuen el més evident: si l’empresa ha de tancar, deixarà de pagar impostos i quotes a la seguretat social, i els treballadors hauran de demanar la prestació d’atur, i en cas que l’empresa no els hagi pagat els salaris, hauran de reclamar al Fons de Garantia Salarial els imports pendents.
I qui ho paga tot això? Ho acabem pagant entre tots, doncs si les administracions complissin amb la seva finalitat de vetllar per l’interès general, estudiarien cas per cas i comprovarien com moltes d’aquestes empreses podrien sortir endavant si se les ajudes mínimament, evitant els costos per les arques públiques que té el tancament definitiu, que són molt superiors en còmput global.
No cal fer grans estudis per destriar el gra de la palla i poder identificar a les empreses que realment volen pagar i no poden, d’aquelles que ja no tenen remei. Hi ha moltes empreses amb dificultats de tresoreria motivades per l’absoluta falta de crèdit per part de les entitats bancàries o per la morositat dels seus clients, la majoria de les quals estan patint davallades en les vendes de fins a un 50 per cent respecte la seva facturació d’abans de la crisi, i tot i així tracten de seguir endavant amb el seu projecte, que pot ser perfectament viable. Si tenen saldo pendent amb algun proveïdor, arriben a un acord per tal de pagar-li el deute ajornant-lo, i normalment aquest proveïdor segueix subministrant el seu producte o servei tot i el deute pendent. Molts d’aquests casos finalitzen amb èxit, amb el deute pagat en els terminis pactats, i amb una relació client-proveïdor enfortida a tots els efectes.
Llavors, si aquest proveïdors valoren més continuar venent a l’empresa en dificultats que tractar de cobrar el deute pendent a cop d’embargament, i poden fer aquest esforç, per què no pot fer-ho una administració pública?
Quan demanem ajut per salvar una empresa, els funcionaris ens diuen que compleixen ordres, que es pot demanar un ajornament, que interposem un recurs, o que no és de la seva competència els diners que pot costar el tancament de l’empresa a una altra administració. I, en definitiva, que la maquinaria administrativa no pot aturar-se.
Però tots sabem que això és així depèn per qui. Com sinó pot explicar-se que els clubs de futbol de la lliga BBVA mantinguin un deute amb l’Agència Tributària de més de 500 milions d’euros, i un deute de 3’6 milions d’euros amb la Tresoreria General de la Seguretat Social, i no es faci res?
Mentre cada administració es miri només el seu melic, pensant que tot aquell qui no li paga és un defraudador al que cal embargar-li fins a l’aire que respira, i que si ells cobren el que puguin la resta ja s’ho faran, se seguirà destruint teixit empresarial i llocs de treball a un ritme demolidor. Però, quan se’n adonin que si maten la gallina no podran collir més ous, potser ja serà tard…
Noticies relacionades:
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/hisenda-precinta-restaurant-sergi-arola-madrid-2437749
http://cincodias.com/cincodias/2013/06/28/sentidos/1372436287_000842.html#?sap=Outbrain-url-cds
http://www.lavanguardia.com/deportes/futbol/20130704/54377232442/clubes-futbol-sad-500-millones-hacienda.html
http://www.elconfidencial.com/deportes/deuda-clubes-futbol-seguridad-social-asciende-20101004-70136.html
Enllaç a l’article: