Article publicat per Sergi Adán al diari EL 9NOU el 24-3-2014: Corrupció de baixa intensitat

Captura articulo corrupsion baja intensidad

Corrupció de baixa intensitat

Avui voldria fixar l’atenció en una mena de corrupció que acostumem a veure als mitjans de comunicació, i que podríem denominar de baixa intensitat. No parlarem, per tant, del cas Millet, de les ITV, del cas Pretoria, o del cas Noos, per esmentar-ne uns quants.

Es tracta d’una corrupció quotidiana, que tots hem vist en algun moment o altre, i que té molta més acceptació social que la d’aquells que posen la mà a la caixa dels diners públics.

Em refereixo per exemple a aquells “empresaris” administradors d’una societat limitada, que abans de la crisi, i sense cap experiència empresarial prèvia, van crear, posem per cas, una empresa d’estructures de formigó, de fusteria metàl·lica o d’excavacions. Al poc temps alguns tenien una plantilla de més de 20 treballadors, i corrien per les obres amb un vehicle de gamma alta.

Quan les coses van empitjorar, i els bancs van reclamar que retornessin els seus préstecs i no els hi van renovar els pòlisses, molts van desaparèixer, deixant de pagar als seus proveïdors, als treballadors, i en molts casos també a les administracions públiques.

Uns quants, a més, van constituir altres societats limitades posant d’administrador el fills o la senyora, i van seguint fent el mateix, amb els mateixos clients, però amb un nom diferent. El que resulta increïble és que el personal que tenien, després de viure tot això, de quedar-se sense cobrar molts mesos de salari i també la indemnització per acomiadament, agraeixin que el seu estimat empresari continuï confiant amb ells pel seu “nou” projecte. I també és increïble que els clients els hi segueixin comprant, i que els proveïdors acceptin amb resignació que no cobraran mai, sense plantejar cap reclamació. En definitiva, el més normal en aquests casos és que ningú no digui ni faci res.

També em refereixo a aquelles empreses de qualsevol sector, que pel motiu que sigui han patit una davallada molt important en les seves vendes, el que sumat a la manca de finançament els ha obligat a sol·licitar voluntàriament el concurs de creditors. Fins aquí tot correcte. Però, realment cal fer comandes als proveïdors fins al mateix mes en que presenten el concurs de creditors al·legant que l’empresa és inviable, i per tant, reconeixent clarament que no els pensen pagar mai? És necessari mantenir a les plantilles mig any treballant sense cobrar per arribar a dir que no s’ha pogut remuntar la situació i que acabin cobrant del Fons de Garantia Salarial?

I si l’empresa era inviable, perquè estem veient que són els mateixos empresaris, els seus familiars o persones de confiança les que durant la fase de liquidació del concurs de creditors es queden a preus ridículs la maquinaria, vehicles, marques i patents, unitats productives, d’aquestes empreses? Sembla una forma molt còmoda de fer “net” amb tots els deutes que han deixat i quedar-se amb els que els interessa.

Està tan instaurat al pensament col·lectiu que es possible deixar les factures impagades i desaparèixer sense que passi res, que moltes empreses ho veuen normal, i ho assumeixen com a part del seu risc empresarial. Això porta a que en molts casos es deixi passar massa temps entre el venciment de la factura impagada i la reclamació judicial, fet que fa que es perdin moltes oportunitats de cobrament pel camí. I en altres casos, directament es passa a incobrable a la comptabilitat i ja està.

I es clar que tenen raó aquells que denuncien que el funcionament de la nostra justícia és lent, car i feixuc. No ha ajudat gens la imposició pel Ministre Gallardón de les taxes judicials, que també hauran de pagar les empreses que vulguin reclamar els seus impagats.

Per exemple, per reclamar una quantitat impagada d’uns 23.400 Euros mitjançant un procediment civil ordinari, cal pagar una taxa de 420 Euros, i per reclamar 9.173 Euros mitjançant un procediment civil monitori, cal pagar una taxa de 146 Euros.

També hem de comptar amb que els Jutjats no van especialment ràpids en la tramitació d’aquest tipus de procediments. Podem trobar, per exemple, que amb una demanda de procediment ordinari presentada als Jutjats de Vic al mes d’abril del 2012, es va realitzar l’audiència prèvia al novembre del 2012 i el judici es va celebrar al febrer del 2013. I si es guanya el judici, llavors cal iniciar la via d’execució per embargar bens del deutor, que durant aquest temps ha tingut temps per vendre’s tot el que ha volgut i fins i tot per tancar l’empresa.

Veure tot això i no fer res, ens converteix en còmplices d’aquesta corrupció de baixa intensitat. Ja no és qüestió de les possibilitats que tinguem de recuperar els diners, ni dels esforços que calgui fer, sinó de dignitat, doncs ja se sap que no hi han llestos sense ximples.

Mentre es segueixin permetent i normalitzant aquests comportaments corruptes, les empreses que sí compleixen amb les seves obligacions amb proveïdors, treballadors, i administracions públiques –que són la majoria– , no podran ser mai veritablement competitives, el que suposa trepitjar entre tots el fre de la nostra economia.


Enllaç a l’article:

Corrupció de baixa intensitat