Adan Advocats

La recent Sentència del Tribunal Suprem, número 736/2025, dictada el 16 de juliol de 2025 per la seva Sala Social (Ple),  resol una de les qüestions més controvertides dels darrers anys en l’àmbit del Dret del Treball: la possibilitat que els tribunals espanyols reconeguin, a més de la indemnització per acomiadament improcedent fixada a l’article 56 de l’Estatut dels Treballadors, una compensació addicional en funció de les circumstàncies específiques del cas, invocant normativa internacional com el Conveni 158 de l’OIT i la Carta Social Europea revisada.

La sentència, dictada en Ple, resol un recurs de cassació per unificació de doctrina interposat per un treballador contra la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que li denegava el reconeixement d’una indemnització addicional per lucre cessant, a més de la legalment establerta per acomiadament improcedent. Argumentava que l’import legal era insuficient per compensar el dany real patit i fonamentava la seva reclamació en la normativa internacional de protecció contra l’acomiadament arbitrari.

En el cas concret, el treballador acomiadat tenia una antiguitat de només set mesos, i la indemnització calculada d’acord amb l’article 56 de l’Estatut dels Treballadors resultava baixa en relació amb el perjudici real que al.legava el treballador. Aquesta circumstància havia portat el Jutjat Social núm. 3 de Barcelona, així com altres tribunals en casos similars, a condemnar a l’empresa a pagar indemnitzacions complementàries a l’establerta legalment.

El Tribunal Suprem, però, rebutja aquesta línia i reafirma que la indemnització per acomiadament improcedent es regeix per criteris objectius —com l’antiguitat i el salari— segons l’article 56 ET. Aquesta compensació no exigeix acreditar un dany concret, ja que es presumeix de manera absoluta (iuris et de iure) l’existència de perjudici, i aquest es repara amb una quantitat prefixada pel legislador.

El Suprem aclareix que la indemnització per acomiadament improcedent és una indemnització objectivada que no pretén la “restitutio in integrum” pròpia del dret civil, sinó que és una suma que l’empresari ha d’abonar com a conseqüència de l’acomiadament sense causa legal. Aquesta opció del legislador espanyol, diu el Tribunal, permet una aplicació uniforme que evita l’arbitrarietat i la incertesa en l’àmbit judicial.

Un altre dels eixos centrals del debat resideix en la incidència dels instruments internacionals, com el Conveni 158 de l’OIT i la Carta Social Europea revisada, en matèria de protecció contra l’acomiadament arbitrari. En aquest sentit, la sentència del Tribunal Suprem trasllada aquest debat a una anàlisi jurídica rigorosa sobre la força i abast d’aquesta normativa internacional a l’ordenament jurídic espanyol. El Suprem posa de manifest que tant l’article 24 de la CSE revisada com l’article 10 del Conveni 158 de l’OIT, tot i el seu indiscutible valor orientador i la seva incorporació formal a l’ordenament intern després de la seva ratificació, són preceptes “programàtics” i “no autoaplicatius”. La clau rau en el fet que ambdues normes no concreten pautes clares, ni quantitats, ni criteris subjectius o objectius per fixar la indemnització de manera generalitzada —no estableixen ni fórmules directes d’aplicació judicial, ni uns barems nous, ni una obligació jurisdiccional d’apreciar el dany individualitzat cas per cas—, sinó que explícitament remeten a la legislació o a la negociació col·lectiva de cada estat per definir com es garanteix aquest dret. Aquesta doctrina, a més, queda reforçada per l’annex interpretatiu de la pròpia Carta Social Europea, que subratlla la competència exclusiva dels poders normatius interns de cada país per traduir el mandat general d’indemnització adequada o reparació apropiada” en mecanismes concrets.

Enllaçant amb l’anterior, resulta especialment rellevant el tractament que la sentència dedica a la Decisió del Comitè Europeu de Drets Socials (CEDS) sobre la legislació espanyola en matèria d’acomiadament, publicada el 29 de juliol de 2024, i a la seva posterior recomanació del Comitè de Ministres del Consell d’Europa. Així, la sentència reconeix que tant el CEDS com el Comitè de Ministres han assenyalat que el sistema espanyol —en limitar la indemnització per acomiadament improcedent a uns topalls fixes— pot resultar insuficient per garantir el dret a una indemnització “adequada” i dissuasòria; tanmateix, la pròpia resolució del Suprem n’explica els límits efectius: aquestes decisions i recomanacions són merament orientatives i no tenen eficàcia vinculant directa pels tribunals interns. El Tribunal matisa que la funció del CEDS i del Comitè de Ministres, segons el marc jurídic internacional i nacional espanyol, és incidir en la necessitat de possibles reformes legislatives, però en cap cas permet que el jutjat social espanyol, en un procediment individual, substitueixi la norma interna pel criteri internacional si aquest no ha estat prèviament transposat pel legislador nacional o instrumentat en un marc normatiu clar i suficient. Aquest raonament estableix la frontera entre el valor orientador i la manca d’eficàcia preceptiva de la decisió o recomanació europea dins el dret laboral espanyol.

El Suprem, per tant, assenyala la importància d’evitar interpretacions judicials creatives o excessivament expansives en l’aplicació d’aquest dret internacional, recordant que, ni la CSE ni el Conveni 158 de l’OIT legitimen, avui per avui, que els jutges espanyols puguin ignorar l’import i els límits de la indemnització per acomiadament improcedent previstos legalment a l’Estatut dels Treballadors. Qualsevol canvi material respecte a quina indemnització s’ha d’abonar, o sobre el dret a una indemnització addicional, requereix, en tot cas, una reforma legislativa estatal, no una interpretació judicial directa del dret internacional.

En definitiva, la STS 736/2025 s’ha d’entendre com un clar reforç als principis constitucionals de legalitat, seguretat jurídica i reserva de llei en matèria indemnitzatòria laboral. La sentència, explicita que no hi ha marge per a la creativitat jurisdiccional en l’actual marc legal. Si es volen modificar els topalls i la suficiència de la quantia per posar el model espanyol a l’alçada de l’exigència internacional, correspon al legislador emprendre aquestes reformes, valorant l’impacte econòmic, jurídic i social, però no pas als tribunals, per molt que puguin compartir —o no— les crítiques expressades en seus i informes europeus.