Artículo de Sergio Adán publicado en el diario digital Osona.com el 3 de octubre de 2014

Quizás quisiste decir: Captura artículo incumplimiento de contrato Captura article incompliment de contracte

Realment és tan fàcil incomplir un contracte?

«Hem normalitzat l’incompliment dintre de la nostra cultura empresarial, i això és extremadament perillós per a la nostra economia»

Fa poc, tot dinant amb uns clients dels que en podríem dir sèniors (ja han passat de la seixantena), m’explicaven, o més aviat es queixaven que ara la paraula donada no val res en els negocis. Quan ells van començar –em deien– amb una encaixada de mans n’hi havia prou perquè ambdues parts acabessin complint amb allò que havien pactat. I ara consideren que encara que estigui tot signat i per escrit, s’acaba incomplint els termes dels contractes amb massa facilitat.

Certament, el cas d’aquests clients no és pas una excepció: han patit estafes en compravendes de matèries primeres, han tingut proveïdors que no havent complert les obligacions pactades i tot i així els hi han reclamat igualment el preu total establert al contracte; i també clients que no els han pagat els seus serveis un cop finalitzats satisfactòriament.

El primer que haurien de tenir clar aquells empresaris que han formalitzat un contracte és el que deia el vell aforisme del dret romà “pacta sunt servanda”, és a dir, que els pactes s’han de respectar. En aquest sentit, el Codi Civil Espanyol estableix que els contractes es perfeccionen pel consentiment de les parts, i des d’aquest moment obliguen al compliment del que s’ha pactat i a totes les conseqüències, que segons la seva naturalesa siguin conformes a la bona fe, a l’ús i a la llei. També ens diu el Codi Civil que les obligacions que neixen dels contractes tenen força de llei entre les parts contractants, i en conseqüència han de complir-se.

Per tant, sembla clar que no és tan fàcil desdir-se d’allò al que ens havíem compromès contractualment. I davant de l’incompliment, què podem fer? El normal, i recomanable, seria reclamar per escrit a la part que no ho fa que compleixi amb les seves obligacions.

En cas de negativa a complir, hauríem de distingir entre l’incompliment sobrevingut, i el que en diríem l’incompliment premeditat.

En el cas, més habitual, que l’incompliment contractual sigui sobrevingut, la part que està al dia en el compliment de les seves obligacions pot triar entre demanar a la part incomplidora la resolució del contracte, o el seu compliment íntegre, amb el rescabalament dels danys causats i l’abonament d’interessos en qualsevol dels casos. És clar que ha de tractar-se d’un incompliment substancial, i d’una voluntat inequívoca de no complir, diferent dels possibles endarreriments en el compliment.

I aquí cal fer un incís: per resoldre un contracte, en cas de manca d’acord de les parts al respecte, no val fer una notificació unilateral a l’altra part on es digui que el contracte queda resolt, encara que es faci per conducte notarial o mitjançant la reclamació d’un advocat. Fins i tot en els casos que l’incompliment sigui evident, si l’altra part ho nega, l’única solució és presentar una demanda judicial on es podrà demanar la resolució del contracte, i el rescabalament dels danys i perjudicis que l’incompliment hagi ocasionat a la part complidora (recordem que aquesta part complidora també té l’opció de demanar que s’obligui a l’altra part a complir amb els pactes contractuals). Fins que una sentència no declari la resolució, el contracte seguirà sent llei entre parts, per molt que l’incompliment sembli evident, doncs cap de les parts pot imposar a l’altra el seu criteri sobre l’interpretació i compliment del contracte.

En aquells casos en els que un dels contractants ha fet creure a l’altre en certes qualitats aparents de la prestació a realitzar, que resulten inexistents, o que complirà amb la prestació futura, quan no té cap intenció de fer-ho, estem davant del que la jurisprudència denomina negocis jurídics criminalitzats, que es donen quan un delicte d’estafa va associat a un negoci jurídic amb obligacions per les dues parts. El mateix contracte, que aparentment és vàlid, es fa servir com a instrument d’ocultació i frau per una de les parts, que no té cap intenció de complir amb el que està pactant. Aquests casos, s’han de perseguir a la jurisdicció penal, doncs poder ser constitutius d’un delicte d’estafa.

Encara que potser la crisi econòmica ha fet augmentar el nivell d’incompliments contractuals, no estem parlant d’un fenomen nou, però sí podem dir que s’està tractant aquest fenomen de forma diferent. Costa molt més que abans de la crisi aconseguir que algú reclami contra un incompliment, potser per la manca de recursos econòmics per fer-ho, o en gran mesura  per la percepció negativa que es té del nostre sistema judicial.

Diguem que hem normalitzat l’incompliment dintre de la nostra cultura empresarial, i això és extremadament perillós per a la nostra economia. Qualsevol operador econòmic requereix una mínima seguretat jurídica en negocis que realitza per poder invertir els seus recursos i generar riquesa. Quan un empresari es troba amb un maremàgnum d’incompliments i la justícia no és àgil en solucionar aquestes situacions, pot caure en la trampa de pensar que es tracta d’una qüestió generalitzada, i el que és pitjor, que és més rendible incomplir els pactes que no pas fer les coses ben fetes.

La paraula donada segueix valent el mateix que en el temps dels romans, però és feina de tothom fer-la complir quan algú no la respecta, caure en la temptació de deixar-ho córrer pensant que no servirà per res, no és més que donar la raó a tots aquells que consideren que és més fàcil incomplir els pactes, perquè al final ningú reclama.

Si patim l’incompliment i tot i així ho deixem córrer sense defensar els nostres drets, ens convertim en el millor còmplice de l’incomplidor, doncs l’encoratgem a continuar-ho fent, perquè hi sortirà guanyant.


Enllaç a l’article:

Realment és tan fàcil incomplir un contracte?